Sortim del hotel cap a les 9:30,i agafem el camí cap a els Pics d’Europa. La carretera era d’asfalt, i als costats hi havia molta vegetació, es veien turons de gespa i planures d’arbres. Arribem als Pics d’Europa. Vam començar a veure corbes, i ja no es veien els turonets, es començaven a veure grans muntanyes nevades al seu cim. Vam arribar a l’estació de telefèric. I vam pujar. Es veien grans vistes des del telefèric (tot petit, com si fóssim gegants). Al arribar a l’estació de dalt, es veia tot molt diferent al que es podia veure a baix. Tot era mes rocós, no hi havia gairebé vegetació. Els Pics d’Europa en sí són un gran sistema muntanyós de la serralada Cantàbrica, entre les valls del Sella i del Deva. Té tres massissos: el de Covadonga amb la Peña Santa de Castilla de 2596 metres, el de Bulnes amb el cim més alt que és Peña Cerredo, de 2648 metres i el massís de Andara. Són muntanyes fetes de calcàries. En el seu origen prehistòric s’hi van formar tres glaciars, que amb el pas del temps van anar formant, entre altres accidents importants, congostos com ara el de Cares. Sortim del hotel cap a les 9:30,i agafem el camí cap a els Pics d’Europa. La carretera era d’asfalt, i als costats hi havia molta vegetació, es veien turons de gespa i planures d’arbres. Arribem als Pics d’Europa. Vam començar a veure corbes, i ja no es veien els turonets, es començaven a veure grans muntanyes nevades al seu cim. Vam arribar a l’estació de telefèric. I vam pujar. Es veien grans vistes des del telefèric (tot petit, com si fóssim gegants). Al arribar a l’estació de dalt, es veia tot molt diferent al que es podia veure a baix. Tot era mes rocós, no hi havia gairebé vegetació. Els Pics d’Europa en sí són un gran sistema muntanyós de la serralada Cantàbrica, entre les valls del Sella i del Deva. Té tres massissos: el de Covadonga amb la Peña Santa de Castilla de 2596 metres, el de Bulnes amb el cim més alt que és Peña Cerredo, de 2648 metres i el massís de Andara. Són muntanyes fetes de calcàries. En el seu origen prehistòric s’hi van formar tres glaciars, que amb el pas del temps van anar formant, entre altres accidents importants, congostos com ara el de Cares.
Al baixar dels Pics d’Europa vem anar a dinar al restaurant d’un poble. Després de dinar cap a les 17:30 anem Cap a Sotama, un poble, però vam anar al museu on ens van explicar tota la varietat de flora i fauna. Quant a la flora dels Pics d’Europa podem trobar roures, castanys, més amunt cap als 1800 metres faigs i a dalt de tot pis alpí on ja no hi ha arbres. Els animals que més destaquen són les guineus, els voltors i els isards. Al sortir del museu, ja vam anar cap a Comillas, un poble que està al costat de Sant Vicente de la Barquera, amb 3200 habitants aproximadament, on no vam poder veure “el Capricho” de Gaudí. Va ser una llàstima no haver pogut veure’l ja que l’havia vist en fotos i m’havia agradat molt. El va crear Gaudí i de fet era una torre d’esbarjo per el cunyat del marquès de Comillas. Va ser construïda entre el 1883 i 1885 amb moltes de les característiques del modernisme: La façana estava feta de maons grocs i vermells, també de ferro forjat, formes corbes/arrodonides... Però vam poder veure una església d’allà.
Aquest segon dia ha sigut tota una aventura, tant com en els llocs on hem anat a visitar, i en l’autocar (ja que les carreteres que hi havia eren molt estretes i feia “yuyu” anar per allà amb camions i cotxes que també passaven molt aprop nostre).
Al baixar dels Pics d’Europa vem anar a dinar al restaurant d’un poble. Després de dinar cap a les 17:30 anem Cap a Sotama, un poble, però vam anar al museu on ens van explicar tota la varietat de flora i fauna. Quant a la flora dels Pics d’Europa podem trobar roures, castanys, més amunt cap als 1800 metres faigs i a dalt de tot pis alpí on ja no hi ha arbres. Els animals que més destaquen són les guineus, els voltors i els isards. Al sortir del museu, ja vam anar cap a Comillas, un poble que està al costat de Sant Vicente de la Barquera, amb 3200 habitants aproximadament, on no vam poder veure “el Capricho” de Gaudí. Va ser una llàstima no haver pogut veure’l ja que l’havia vist en fotos i m’havia agradat molt. El va crear Gaudí i de fet era una torre d’esbarjo per el cunyat del marquès de Comillas. Va ser construïda entre el 1883 i 1885 amb moltes de les característiques del modernisme: La façana estava feta de maons grocs i vermells, també de ferro forjat, formes corbes/arrodonides... Però vam poder veure una església d’allà.
Aquest segon dia ha sigut tota una aventura, tant com en els llocs on hem anat a visitar, i en l’autocar (ja que les carreteres que hi havia eren molt estretes i feia “yuyu” anar per allà amb camions i cotxes que també passaven molt aprop nostre).
Sortim del hotel cap a les 9:30,i agafem el camí cap a els Pics d’Europa. La carretera era d’asfalt, i als costats hi havia molta vegetació, es veien turons de gespa i planures d’arbres. Arribem als Pics d’Europa. Vam començar a veure corbes, i ja no es veien els turonets, es començaven a veure grans muntanyes nevades al seu cim. Vam arribar a l’estació de telefèric. I vam pujar. Es veien grans vistes des del telefèric (tot petit, com si fóssim gegants). Al arribar a l’estació de dalt, es veia tot molt diferent al que es podia veure a baix. Tot era mes rocós, no hi havia gairebé vegetació. Els Pics d’Europa en sí són un gran sistema muntanyós de la serralada Cantàbrica, entre les valls del Sella i del Deva. Té tres massissos: el de Covadonga amb la Peña Santa de Castilla de 2596 metres, el de Bulnes amb el cim més alt que és Peña Cerredo, de 2648 metres i el massís de Andara. Són muntanyes fetes de calcàries. En el seu origen prehistòric s’hi van formar tres glaciars, que amb el pas del temps van anar formant, entre altres accidents importants, congostos com ara el de Cares.
Al baixar dels Pics d’Europa vem anar a dinar al restaurant d’un poble. Després de dinar cap a les 17:30 anem Cap a Sotama, un poble, però vam anar al museu on ens van explicar tota la varietat de flora i fauna. Quant a la flora dels Pics d’Europa podem trobar roures, castanys, més amunt cap als 1800 metres faigs i a dalt de tot pis alpí on ja no hi ha arbres. Els animals que més destaquen són les guineus, els voltors i els isards. Al sortir del museu, ja vam anar cap a Comillas, un poble que està al costat de Sant Vicente de la Barquera, amb 3200 habitants aproximadament, on no vam poder veure “el Capricho” de Gaudí. Va ser una llàstima no haver pogut veure’l ja que l’havia vist en fotos i m’havia agradat molt. El va crear Gaudí i de fet era una torre d’esbarjo per el cunyat del marquès de Comillas. Va ser construïda entre el 1883 i 1885 amb moltes de les característiques del modernisme: La façana estava feta de maons grocs i vermells, també de ferro forjat, formes corbes/arrodonides... Però vam poder veure una església d’allà.
Aquest segon dia ha sigut tota una aventura, tant com en els llocs on hem anat a visitar, i en l’autocar (ja que les carreteres que hi havia eren molt estretes i feia “yuyu” anar per allà amb camions i cotxes que també passaven molt a prop nostre).
Telefèric dels Picos d'Europa
Cim dels Picos d'Europa
El Capricho de Gaudí
Avui el Jaume i jo ens hem aixecat d’hora per poder-nos fer les maletes amb ganes d’un bon viatge. Sortim de l’hotel a les 9:20. Jo, ràpidament m’adormo a l’autocar. Arribem a Bilbao a les 11:30h i el primer que veig és el riu Nervion, que travessa la ciutat. És una ciutat industrial amb una gran història siderúrgica i química, la més amb Barcelona i Madrid. La seva extensió és de 109,68 km2 i té aproximadament 948.000 habitants. És una de les tres capitals que té el País Basc, juntament amb Sant Sebastià i Àlaba. Penso que aquesta ciutat és molt moderna, sempre hi ha molt de trànsit i les parades de metro són molt curioses, ja que tenen forma de balena. Són obra de l’arquitecte Norman Foster. Vam baixar de l’autocar per anar al museu Guggenheim, que té forma de les ones del mar. Els materials de la façana, de titani i aquesta forma ondulant pot tenir relació amb les indústries siderúrgica i naval de Bilbao. És un museu creat per Frank Gehry, que va néixer a Toronto. Els seus dissenys no són fàcils de valorar per a l'observador inexpert, atès que una bona part de la qualitat de disseny es troba en el joc de volums i en els materials emprats a les façanes, preferentment el metall, on no és fàcil reconèixer l'harmonia i el disseny estructural. Gehry és un dels arquitectes contemporanis que considera que l'Arquitectura és un art, en el sentit que un cop acabat un edifici, aquest ha de ser una obra d'art, com si fos una escultura. Per a acostar-se cada vegada més a aquest ideal, Gehry ha anat treballant els seus successius projectes en aquesta direcció, sense abandonar altres aspectes primordials de l'Arquitectura, com la funcionalitat de l'edifici o la integració d'aquest en l'entorn. 
A les 12:00 sortim del museu cap a el castell de la Reina Magdalena. Pasem per la platja del Camello, i ràpidament al jardí del castell. Tot era molt extens, hi havien uns trens que et podien fer una volta turística, el castell tenia aproximadament 4000 finestres. Estem al nord est de Santander, a la península de “la Magdalena”. Aquest palau va ser construït entre el 1908 i 1912, i avui és la seu de la Universitat d’Estiu Menéndez Pelayo, que va ser un gran historiador i home de cultura nascut a Santander. Aquí podriem dir que aquesta zona de Santander va ser de les poques que no va patir el gran incendi del 15 de febrer de 1941, que va transformar en brases 2/3 parts de la ciutat. Parlant de la costa és alta i tallada per els cursos de la vessant cantàbrica que formen nombroses ries i ports naturals importants. El clima és oceànic i proporciona una pluviositat elevada, influenciada per els vents de component O i NO, que va augmentant, des dels 1000 i 1100 mm en la costa, cap al interior, on les precipitacions de neu són notables en les àrees muntanyoses. Les temperatures són suaus en el sector coster i més contrastades en les cimes meridionals.
Sardinero
Telefèric dels Picos d'Europa
